Una exposició analitza els límits entre el que és útil i el que és bonic amb exemples com els dissenys de Tobias Rehberger, guanyador el 2009 del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia.
Fa unes setmanes, quan un col·leccionista privat d’art obria les portes de la seva residència a Madrid a uns pocs afortunats, la sorpresa es va posar de manifest ja des de l’entrada. L’ampli rebedor d’aquell pis senyorial en ple Passeig del Prado no estava il·luminat pel chandelier de comptes de vidre o de vidre bufat de Murano que les pel·lícules d’amor i luxe ens han ensenyat a esperar en aquests casos, sinó per unes bombetes tancades en un garbuix de cintes de velcro multicolor. El detall és que no es tractava d’un garbuix de cintes qualssevol, sinó d’una delicada escultura de l’artista alemany Tobias Rehberger, guanyador el 2009 del Lleó d’Or de la Biennal de Venècia, i que porta molt de temps investigant sobre com integrar la llum en seves obres, que només els incauts prendrien per vulgars làmpades.
Rehberger és precisament un dels sis artistes de l’exposició Llum, que aquests dies es pot visitar a la galeria Heinrich Ehrhardt de Madrid. El fil conductor que uneix les obres és l’ús de la il·luminació: totes elles podrien definir-se -més o menys- com llums, perquè són objectes que donen llum. Però al mateix temps reivindiquen el seu estatut d’obres d’art.
En conjunt es planteja una interessant reflexió sobre els límits entre l’art i el disseny, que finalment queden traçats amb total nitidesa. Perquè si el disseny industrial persegueix una combinació d’eficàcia i bellesa (venustas, firmitas, utilitas, bellesa, fermesa, utilitat, que demandava Vitrubi al disseny arquitectònic fa dos milenos), els objectius de l’art, i els camins que segueix per obtenir-los, són més difícils de determinar.
Noticia extreta del País